28 d’ag. 2015

Mas del Vent: noves dades


Fins ara hem tractat de demostrar dos aspectes bàsics pel que fa al claustre de Mas del Vent, per una banda que les peces són antigues i no una recreació dels anys 30 i per altra, que la major part de les peces provenen del claustre de l’antiga catedral de Salamanca. Per això hem aportat dades, documentació, raonaments i argumentacions que creiem prou sòlides i que han estat publicades en revistes de prestigi internacional i difoses a través d’aquest blog. No obstant això, l’informe Carbonell i la majoria dels annex redactats com a base per aquest –val a dir que tots excepte el nostre-, insisteixen en mantenir que les galeries de Mas del Vent són una recreació historicista del primer quart del segle XX. Com que, finalment, s’ha fet públic aquest conjunt de documents, recomano molt vivament la seva lectura per copsar la validesa de les seves argumentacions (que en tot cas, comentarem en un altre post).

Nogensmenys, la vida continua i la recerca va aportant dades que subministren una mica més de llum a aquesta història. Recentment ha sortit publicat un article del professor Gerardo Boto, el contingut del qual es va presentar el juliol de 2014 a les Jornades romàniques de Cuixà: noteu que el contingut va ser presentat a la comunitat acadèmica mesos abans del lliurament per part de Carbonell del seu informe i per tant, ell –especialista en art romànic segons pròpia confessió- i la part dels autors dels annex igualment especialistes en el tema, coneixien aquesta nova dada, que ni s’esmenta en l’informe lliurat a la Generalitat el setembre de 2014. Oblit?

Com que aquesta dada ens sembla important i dóna llum a un dels moments menys clars de la història del claustre (què va passar abans del seu muntatge a Ciudad Lineal el 1931), volem compartir i difondre aquesta informació amb la comunitat interessada en el patrimoni. D’això va aquest post...

Com recordareu, Ignacio Martínez (1888-1956) és qui va fer muntar el claustre a Madrid. Aquest home, antiquari de prestigi, va recórrer al llarg de la seva vida diferents llocs per adquirir antiguitats per a la seva venda; un d’aquests llocs va ser Salamanca, on el 1917 va comprar arquetes i talles romàniques i el mateix any va adquirir al Bisbe dos lots de pedra “situada en los depósitos de la ciudad” per valor de 750 ptes (500 + 250). Aquesta és l’única ocasió documentada en que Martínez compra pedra de Salamanca i convé assenyalar que d’entre els seus negocis, només el claustre muntat a Ciudad Lineal estava fet amb aquesta pedra. Era aquesta pedra que va comprar el 1917 la del claustre muntat el 1931? Sembla evident que un antiquari compra pedra treballada, no blocs de pedrera. I si ho era, que passa entre 1917 i 1931 quan es munta el claustre a Ciudad Lineal? De fet, hi ha informacions que justifiquen que Martínez no va disposar del solar de Ciudad Lineal fins el 1930 i per tant, no tenia cap espai on muntar un claustre, encara que el tingués desmuntat en un magatzem.

Es pot objectar que 750 ptes és poc i que Martínez hauria comprat poca pedra amb aquesta quantitat. Però la documentació salmantina ens facilita alguna dada sobre això: el 1916 la Catedral va vendre 22 carros de pedra per 16,50 ptes, probablement material sobrant de restauracions. Mantenint aquesta proporció, el nostre antiquari hauria pogut comprar mil (1.000) carros de pedra per 750 ptes. I encara es podria argumentar que Martínez no va comprar pedra treballada sinó pedres informes per a paredat i reblert, argumentació que equival a suposar que a l’antiquari li interessaven trossos de fusta sense desbastar en lloc de teginats de fusta com els que va vendre en diverses ocasions a Hearts per al seu castell de Sant Simeó. És obvi que un antiquari no compra material de reblert de construccions desmantellades, com si fos un mestre d’obres: Ignacio Martínez va comprar el 1917 una quantitat imprecisa, però important, de pedra treballada i és probable que siguin aquestes peces les que el 1931 –en disposar d’espai necessari- es fessin servir per al muntatge de Ciudad Lineal.
Detalls dels capitells muntats a Ciudad Lineal (fotografia de ~1932): noteu que tenen pèrdues, cops i degradació de la pedra (cimaci No. 2 foto esquerra). Si fossin peces noves -recent tallades- com argumenten els defensors de la falsedat, aquestes pèrdues de volum serien certament estranyes, oi?

Un tema absolutament important i que els defensors de la falsedat del claustre haurien d’argumentar, és entendre i justificar perquè un comerciant d’antiguitats que viu a Madrid decideix transportar pedra en brut, sense esculpir, des de Salamanca a Madrid amb dos canvis de tren i camió, al llarg de 330 km (el tren de Salamanca a Madrid passava aleshores per Valladolid i Medina del Campo). Si la pedra a transportar no tingués un plus d’antiguitat, perquè no triar una solució molt més fàcil i econòmica? Els anys 30s el mercat de pedra de Madrid estava copat per materials locals, principalment calcària de Colmenar Viejo, explotada a menys de 30 km de Madrid, apta i apreciada per a construcció i ornamentació; de fet, l’oficina de venda i distribució estava a quatre cantonades de Ciudad Lineal (al carrer Protasio López).

Recorregut del tren de Salamanca a Madrid (vermell), on encara cal un transport en camió (blau). En lila la línia de tren des de Colmenar Viejo a una estació ubicada a Ciudad Lineal, que teniu a la foto superior dreta






Així dons, si Martínez tenia a la porta de casa seva l’oficina de venda de pedra de Colmenar, que s’explotava prop de Madrid i era traslladada a Ciudad Lineal per compte del venedor en la quantitat que calgués i ràpidament, perquè hauria de portar pedra des de Salamanca, malgrat les dificultats de transport, desproporcionades respecte de l’opció Colmenar? Només hi ha una possible resposta, exactament la mateixa que va portar a l’antiquari parisí Gouvert a traslladar pedra rosa del Rosselló a París: que ja disposava de pedres antigues (els capitells i cimacis del claustre de Saint-Genis-les-Fontaines) i calia completar l’existent amb pedra nova. És l’única resposta versemblant. I nogensmenys, quina proporció de pedres antigues cal per justificar l’opció de pedra remota amb el risc de que el negoci no tingui èxit? Un 5%, un 10% de pedres antigues justificaria la despesa? Per posar un símil: algun cop Martínez va muntar un teginat complet a partir d’un parell de peces antigues?. La resposta és no, mai.

L’informe de Carbonell omet les preguntes adients o intencionadament no vol considerar la primera de totes les evidències: el muntatge de les arcades de Ciudad Lineal, avui a Palamós, va ser l’operació comercial d’un antiquari. Cal donar una resposta situant-se a l’altura dels fets, dels perfils gremials i de les circumstàncies històriques del moment.

La conclusió sembla incontrovertible: Martínez va comprar la pedra a Salamanca i no a Colmenar Viejo perquè era antiga i treballada, cosa que justificava la despesa i les dificultats de comprar-la i transportar-la. Aquesta pedra antiga i treballada es va adquir el 1917 i no es va poder traslladar a Madrid fins que Martínez va disposar d’un solar per a realitzar el muntatge, al qual intentaria donar la imatge d’una obra completa. Les peces comprades per Martínez procedien d’un claustre i per això recrea unes galeries claustrals. De quin claustre? 

A la zona de Salamanca, en un radi de 30-40 km de Villamayor del Rio, hi havia alguns claustres: tres a la ciutat de Salamanca (Catedral i els monestirs de Barbalos i La Vega) i un a Alba de Tormes, tots ells construïts amb pedra de Villamayor; però el d'Alba de Tormes va ser destruït al segle XVI. Això vol dir que si, com sembla evident, el claustre de Palamós té algunes peces antigues i originals, sens dubte han de venir de la ciutat de Salamanca. Sabem que els capitells del claustre de la Vega i ara també els del claustre de Barbalos, no tenen cap relació amb els de Palamós. Queda només com a possible de les opcions els capitells del claustre de la Catedral de Salamanca (a més d’altres evidències argumentades en posts anteriors en aquest mateix blog). 

Així dons, tots els indicis i la documentació indiquen que les arcades van ser transportades i instal·lades a Ciutat Lineal per a ser exposades per a la venda, però no es van vendre. Perquè es va frustrar la venda?. Segurament, no són alienes les conseqüències de crac de 1929 i, encara més, el fet que Arthur Byne (dealer de Hearts a Espanya) morís el juliol de 1935 en un accident amb la seva moto. Tampoc és un fet banal que Ignacio Martínez no parlés anglès i, òbviament, no podia dur a terme negocis directament amb els Estats Units, fins a aquell moment sempre desenvolupats amb el seu company i soci Byne. El claustre, probablement amb peces antigues i noves, va restar a Ciudad Lineal, a casa dels Ortiz, fins 1958. Traslladat a Palamós, aquest conjunt ha protagonitzat una nova fase històrica, amb episodis tan poc afortunats com el raspat complet de les superfícies i el treball irreverent de capitells i relleus, en algun moment entre 1960 i 1996.


Imatges del castell que decora una de les ales del claustre de Mas del Vent: a l'esquerra la imatge a Ciudad Lineal, a la dreta a Palamós. Noteu que la superfície ha estat retreballada per fer les incicions de l'especejament de carreus, la qual cosa a donat lloc a una reducció de la mida de les finestres.
En resum, hi ha documentació salmantina que demostra que Ignacio Martínez va comprar una quantitat significativa de pedra a la catedral de Salamanca, que la lògica suggereix que devia ser pedra esculpida (ell era antiquari, no constructor) i a Martínez només de li coneix una operació comercial amb pedra de Villamayor: el claustre que va muntar a Ciudad Lineal. D’on provenia aquesta pedra i perquè no es va muntar fins 13 anys més tard són qüestions a les que hem tractat d’aportar certa llum: qüestions que, d’altra banda, coneixia Carbonell i ni tant sols les esmenta en el seus documents. Perquè? Això introdueix altres preguntes del passat immediat que ara per ara no abordarem en aquest bloc.

Per a lletraferits, vegeu:

Gerardo Boto Varela Du cloître roman au cloître romantique : démontages, reconstructions et inventions en péninsule Ibérique (XVIIIe, XIXe et XXe  siècles)  Les cahiers de Saint Michel de Cuxa XLVI (2015) (Le cloître roman) Actes des Journées romanes de Cuxa,  7-12 juillet 2014, pp 179-192 ISBN 978-2-9537149-6-8, ISSN 1140-7530
 



1 comentari:

  1. A veure... vostè diu que sembla evident que l'antiquari compra dos lots de pedra treballada. A mi, el que em sembla evident, és que el document no precisa que la pedra sigui treballada. Compra pedra. Podem, com a molt, suposar que compra pedra tallada. Una pedra així es troba encara a una certa distància d'esdevenir un capitell romànic. Pensi també, Vendrell, sense ganes de menystenir les seves opinions, que la Història de l'Art exigeix molt quan de certificar l'autenticitat es tracta. Potser el que aporten vostè i Boto no és suficient. Fixi's com s'ha reduït l'obra d'alguns pintors, amb menys atribucions. Rembrandt, posem per cas. La Història de l'Art és extremadament exigent en les atribucions. Per rigor, per prestigi i per mercat.

    ResponElimina